Com a casa

Passa prou temps amb la paraula habitatge i començarà a sonar a poc. De totes les traduccions que conec, la més bella és l'espanyola hogar: un refugi, un lloc on et sents segur, un lloc on pots ser tu mateix. La seva arrel és la paraula llatina per a llar de foc, el foc al centre de la casa.
El Dia Mundial de l'Arquitectura d'enguany, el 5 d'octubre, se celebra sota un lema fixat per la Unió Internacional d'Arquitectes: «L'habitatge és un dret humà. Construeix-lo». Coincideix, com sempre, amb el Dia Mundial de l'Hàbitat de les Nacions Unides, dedicat enguany a «Habitatge adequat per a tothom». Llegida de pressa, la segona frase sona a instrucció per a arquitectes. Llegida a poc a poc, s'adreça a tothom. Als polítics i als planificadors, sí, però també a qui viu en una casa, i al seu dret a construir-la, o a fer-se-la construir, amb els mitjans que tingui a l'abast. No és un crit de guerra per a una sola professió. Ho és per a tots els implicats i, en darrer terme, per a cadascun de nosaltres. Una crida que hauria de ressonar en cada persona a qui arriba, i que porta amb ella una certa idea de responsabilitat pròpia.

«No és un crit de guerra per a una sola professió. Ho és per a tots els implicats i, en darrer terme, per a cadascun de nosaltres.»

La sensació d'estar segur a casa té nom. El sociòleg Anthony Giddens la va anomenar seguretat ontològica: la confiança que allò que som continuarà sent, i que el món al nostre voltant es mantindrà, a grans trets, com està. Investigadors posteriors la van situar a la casa —en la constància, la rutina, el control, una base segura des de la qual actuar— i van començar estudiant-la a través de la propietat de l'habitatge, encara que, com demostra Viena, la seguretat no depèn de ser amo de les parets que t'envolten. La seva absència es pot mesurar. Els estudis longitudinals vinculen de manera constant l'habitatge insegur o inadequat amb una pitjor salut mental, i ONU-Hàbitat calcula que uns 2.800 milions de persones al món no tenen un habitatge adequat, més de 300 milions de les quals no en tenen cap. La seguretat, doncs, no és només qüestió de panys i murs de càrrega. És un estat de l'ésser.

Aquí a Barcelona, aquest és l'any de l'arquitectura. La ciutat és Capital Mundial de l'Arquitectura UNESCO–UIA 2026 i seu del Congrés Mundial de la UIA, i durant mesos els actes, grans i petits —taules rodones, xerrades, exposicions—, han girat al voltant del mateix assumpte. La mateixa ciutat està provant les seves palanques: no renovarà les llicències dels seus aproximadament 10.000 pisos turístics quan caduquin el novembre del 2028, perquè puguin tornar a ser habitatges. No és una solució miraculosa, però provoca canvis. També fa falta. El Consell de la Joventut d'Espanya calcula que una persona jove assalariada hauria de destinar el 98,7 % del seu salari net a llogar un pis en solitari; el 2025, només el 14,5 % dels joves de 16 a 29 anys havia aconseguit emancipar-se.
 

De les moltes dades, dissenys i processos sobre la taula, n'hi ha tres que se'm queden gravats, precisament perquè difícilment podrien ser més diferents. Cadascun acciona una palanca diferent: disseny, sistema, procés. Són exemples, no un retrat complet. Cap d'ells no arriba als més de mil milions de persones que viuen en assentaments informals, on el dret a l'habitatge està més en disputa; i cap article no podria abastar-ho tot.

Tòquio: l'habitació del costat

Al voltant de la meitat dels 7,2 milions de llars de Tòquio estan formades per una sola persona; als 23 districtes centrals la proporció encara és més alta. Els habitatges més petits de la ciutat —estudis independents de menys de 20 metres quadrats— fan possible viure sense parlar amb ningú. L'arquitecta Satoko Shinohara els anomena un brou de cultiu de l'aïllament social. El 2020, més de 4.000 persones van morir en aquests 23 districtes sense que ningú les cuidés ni en sabés res: 1,6 vegades més que el 2011. La por no és només japonesa. El gener del 2026, una aplicació xinesa anomenada «Ets mort?» va encapçalar breument la llista de descàrregues de pagament del país. Els seus usuaris premen un botó cada dos dies; si no ho fan, s'avisa un contacte d'emergència.

Una aplicació pot avisar que algú ha deixat de respondre. Una planta pot col·locar al costat algú que se n'adoni. La seva resposta no és nova, i aquí rau la seva força. Les cases en filera nagaya del període Edo compartien pous i latrines, i amb ells informació i suport mutu. Share Yaraicho, la casa compartida que va dissenyar amb Ayano Uchimura el 2012, situa l'espai comunitari com a esmorteïdor entre les unitats privades més petites. L'Organització Mundial de la Salut calcula ara que la solitud afecta una de cada sis persones al món. El que mostra Tòquio és que necessitem solucions que connectin les moltes persones que viuen soles: espais que respectin el desig d'estar sol i, tot i així, deixin una porta oberta.
Per a la pràctica, la lliçó és un paràmetre de disseny: espai compartit situat entre les unitats privades més petites, previst des del primer croquis en lloc d'afegit al final.

Viena: una decisió que encara se sosté

Viena demostra que les solucions del passat poden arribar fins al present. Uns 220.000 pisos municipals i al voltant de 200.000 habitatges subvencionats construïts per associacions de benefici limitat allotgen prop de la meitat de la població de la ciutat. El model es remunta a la Viena Roja dels anys vint i no s'ha aturat: els promotors de benefici limitat continuen sumant unes 5.000 habitatges l'any. Com que les classes mitjanes també hi viuen, l'habitatge social amb prou feines arrossega estigma, i la seva escala mateixa estabilitza els lloguers de tot el mercat. No és impecable: l'accés continua sent burocràtic i els residents d'origen migrant estan infrarepresentats. Es pot revisar. Però s'aguanta. Aquí la seguretat ve de la tinença, no de la titularitat. Un estudi publicat per la Cambra del Treball de Viena conclou que, malgrat una densitat més alta i un creixement de població més ràpid, Viena suporta càrregues de cost d'habitatge considerablement menors i registra una satisfacció residencial notablement més alta que Hamburg o Berlín. També aquí la pressió és real: els lloguers d'oferta del mercat privat de la ciutat van pujar al voltant d'un deu per cent el 2025.

També planteja les preguntes menys lluïdes que hi ha darrere de qualsevol model d'habitatge, preguntes que les seves moltes variants en altres ciutats també han de respondre: quant sòl posseeix una ciutat, quant n'ha cedit a tercers, com estan estructurades les seves finances en conjunt. Mirem al nord, a Hèlsinki, on el municipi és propietari de prop del 70 % del sòl; aquesta propietat ha permès a la ciutat allotjar primer les persones i resoldre després la resta de problemes. Hi ha possibilitats. Això és el que mostra Viena.
Per als arquitectes, la lliçó és aigües amunt del dibuix. El sòl, el finançament i la contractació també són qüestions de disseny, i qui se'n manté al marge deixa l'encàrrec en mans d'altres.

HouseEurope!: el segon intent

El tercer exemple no és un edifici, sinó un procés. El 2025, els arquitectes Olaf Grawert i Arno Brandlhuber van posar en marxa HouseEurope!, una Iniciativa Ciutadana Europea que reclama lleis perquè rehabilitar i transformar edificis existents sigui més fàcil, més barat i més just que enderrocar-los. Necessitava un milió de signatures en un any. Quan la recollida es va tancar el 31 de gener del 2026, s'havia quedat molt lluny. Es podia signar per internet, en pocs minuts, des de qualsevol punt de la UE; dies abans del termini acumulava menys de 80.000 signatures. Els seus impulsors eren arquitectes, un recordatori que la professió pot iniciar processos i no només lliurar projectes.

Al setembre, una coalició més àmplia va llançar una continuació, «Right to Housing! Now and Forever», construïda sobre un argument senzill: els habitatges de demà ja estan construïts. Ara abasta no només la rehabilitació, sinó també el finançament i l'accés. Potser tampoc no se'n sortirà al primer intent. Però un canvi que arrenca més complex, més ampli i més lent pot, al final, calar més fondo. Els processos no es tornen més fàcils, encara que tinguem a la nostra disposició totes les eines possibles. La constància potser sigui una de les qualitats més importants que hem de protegir.

 

«La constància potser sigui una de les qualitats més importants que hem de protegir.»

 

Responsabilitat pròpia

Els arquitectes ja fan bona part d'això. En reformes, en obra nova, en rehabilitacions, doblen pressupostos, normatives i costums cap a alguna cosa millor. A Grand Parc, a Bordeus, l'estudi d'Anne Lacaton va transformar 530 habitatges socials sense demanar a cap resident que marxés: la prova que «construeix-lo» no ha de voler dir construir de nou, i que la gent pot quedar-se mentre l'edifici canvia. Lacaton ho ha dit sense embuts: els arquitectes han de tenir posicions clares sobre l'habitatge. L'obstacle més gran, em va dir després del congrés de la UIA l'arquitecte brussel·lès Laurens Bekemans, cofundador de BC architects & studies & materials, no és la llei, sinó el costum.
El que falta no són exemples. És responsabilitat pròpia: els valors que exigim en el pla polític, traslladats a la manera com es gestiona i es lliura cada projecte. Amb valentia, pot canviar moltíssim.

 

«El que falta no són exemples. És responsabilitat pròpia.»

 

La responsabilitat pròpia, això sí, no és un privilegi professional. És una crida a tothom. Assumeix la teva part: com a resident, com a client, com a arquitecte o en el paper que ocupis, i amb els mitjans que tinguis. Aquests mitjans no són iguals per a tothom: una persona jove de lloguer a Barcelona no pot carregar amb el que pot carregar una ciutat o una promotora. L'habitatge ens concerneix a tots.