El que la imatge deixa fora

Quan mirem una fotografia —sobretot si és en pantalla—, el cervell es perd moltíssim detall. Veiem només una versió aplanada i bidimensional d'una experiència que té moltes més dimensions.

Si la fotografia és d'una platja, no sentim la sorra entre els dits dels peus ni la sensació del sol ponent enfonsant-se a poc a poc sota l'horitzó. Ens perdem les olors dels cotxes, de les plantes i de la pols de la sorra, i no sentim cap dels sons ambientals, propers i llunyans, mecànics i naturals. Però la nostra ment ens enganya: compensa els detalls que falten. Potser substituïm aquests detalls pels de l'última vegada que vam ser a la platja: la sensació de l'aire al voltant, o la temperatura sobre la pell.

Pensem ara en què passa quan mirem la fotografia d'una habitació d'hotel.

Aquí és més fàcil que ens enganyin.

Sabem que l'experiència d'una habitació sol ser diferent de les fotos. Si les fotos són prou bones, la ment oblida que els hotels estan fets per rotar: un equip entre bastidors que empeny cada dia aquesta pàtina de fer passar la gent amb educació per un torn concorregut de roba de llit i tovalloles netes, alhora un no-lloc per a viatgers de negocis o una lluna de mel inoblidable.

Veiem la foto d'una habitació neta i donem per fet que l'aire també ho està. Veiem senzillesa i oblidem el soroll del radiador espetegant enmig de la nit. Oblidem la reixa de ventilació, carregada de pols, panteixant per l'esforç de netejar l'aire de 500 dormitoris.

Com que necessitem un lloc on allotjar-nos, com que només tenim uns quants sentits en què recolzar-nos —una fotografia i una ressenya— i com que anem justos de temps, donem l'habitació per bona. Els nostres ulls no donen per bones les llums blaves i intenses del termòstat quan intentem dormir tot just aterrats. Les nostres orelles no donen per bo el COP llunyà de l'ascensor mentre descarrega hostes sorollosos en una dotzena de replans, a poques portes de distància.

Una fotografia no pot ser freda. Només pot ser vista. Triem els espais amb l'únic sentit que sobreviu a la transmissió per aquest mitjà. I tanmateix els habitem amb tots els sentits que no hi sobreviuen.

Aquesta asimetria profunda funciona també cap enrere: no només en com trien els hostes els espais, sinó en com es construeixen aquests espais. La unitat de climatització que panteixa, empenyent l'aire sense eficàcia per un conducte massa llarg per a la seva capacitat, no apareix a la fotografia. La llum blava del termòstat no hi apareix. El COP de l'ascensor no es té en compte.

Mentre no existeixi un marc per a aquestes molèsties, no s'hi podrà fer res. Continuarem construint hotels pensats per vendre habitacions a través de fotos, i continuarem tenint viatgers que les han d'aguantar. Aquesta falta de descans s'acumula i afecta les reunions, les idees, l'escriptura de llibres i fins i tot les relacions que trien l'hotel com a base temporal per desenvolupar-se.

La ment no vol que la tecnologia atregui més atenció que l'entorn. A la natura, l'aire és una brisa agradable. No emet un panteix mecànic mentre aboca aire mal filtrat en un recipient carregat. Un sistema de climatització s'hauria de construir igual, i encastar-se, de manera que el so quedi més lluny del punt de sortida de la reixa.

Fa molts anys que estudio aquesta discrepància. És l'objecte de la feina que faig amb una fundació anomenada Calm Tech Institute. Ens interessa profundament com se senten la tecnologia i els espais, no només com es veuen.

Crec fermament que el cervell posterior —la part més antiga, més ràpida i més tàctil del cervell— avalua l'experiència d'una habitació en el moment mateix en què hi entrem. L'escorça prefrontal, en canvi, és excel·lent llegint textos i prenent decisions (com quina és la millor imatge d'hotel per al viatge), però ens governa el cervell que va evolucionar primer. És el que ens dona aquesta sensació inquietant de privació sensorial —una habitació d'hotel amb una paret nua, sense caràcter i sense aire— davant de l'estat harmònic d'una habitació amb vistes, amb balcó i amb materials reals.

Hem abocat la nostra recerca en un estàndard anomenat Calm Tech Certified® for Spaces, que examina a fons tot allò que sentim però no veiem, i com l'hospitalitat pot augmentar l'alegria, la satisfacció i la repetició de l'estada centrant-se en els aspectes que acostumen a quedar invisibles: aire, llum, so, textura, material i olor.

Tenim l'oportunitat de canviar el futur de l'experiència ampliant la nostra cura més enllà de la imatge, cap als sentits. Hem de preocupar-nos a fons pels materials, els sons, les olors i l'aire d'un espai, perquè necessitem recrear-lo amb tanta profunditat i tanta plenitud sensorial com el vivim a la natura. Altrament, estarem condemnats a un futur que ja estem experimentant: entorns interiors tan mancats de cura i de disseny que l'única sortida sigui mirar el mòbil per trobar-hi una mica de sentit.

 

El vestíbul de l'Hotel Sommerro, a Oslo (Noruega), recorre a textures, estampats i materials agradables per convertir un edifici històric en un lloc acollidor. La tecnologia queda amagada en panells de control físics dissenyats expressament. Foto © Amber Case